LLEI DE SEGONA OPORTUNITAT: QUÈ ÉS, REQUISITS I FASES

By |2021-12-29T19:57:41+00:00desembre 29, 2021|Actualitat Jurídica|

¿Què és la Llei de Segona Oportunitat?

El Reial Decret 1/2015, de mecanisme de Segona Oportunitat, reducció de càrregues financeres i altres mesures d’ordre social es tracta d’una llei que protegeix als deutors persones físiques, ja siguin particulars o autònoms.

L’objectiu de la Llei de Segona Oportunitat és que aquelles persones que hagin passat per una situació econòmica greu i es trobin en estat de sobre endeutament i d’insolvència tinguin la possibilitat de cancel·lar els seus deutes, de tornar a començar sense haver d’arrossegar-les indefinidament. En definitiva, que tinguin una segona oportunitat.

 

¿Quins requisits han de concórrer per accedir a la Llei de Segona Oportunitat?

 Els requisits per accedir a la Llei de Segona Oportunitat són els següents:

 

– Situació d’insolvència actual o imminent

– La quantia dels deutes no pot ser superior als 5 milions d’euros

– Actuar de bona fe. S’entén que el deutor ha actuat de bona fe quan el sobre endeutament no ha sigut voluntari i ha intentat prèviament acords extrajudicials amb els creditors

– No haver acudit al mecanisme de Segona Oportunitat en els 10 anys anteriors a la sol·licitud

– No haver sigut condemnat per delictes econòmics (estafa, aixecament de béns, etc.) o de falsedat documental en els deu anys previs a la presentació

 

¿Quines són les fases del procés?

Las fases del procediment són:

 

Acord extrajudicial de pagaments.

El deutor inicia una negociació amb els creditors per intentar pactar amb ells el pagament dels deutes segons la seva capacitat de pagament.

La negociació s’inicia amb la presentació de la proposta de pagament davant del Notari juntament amb tota la documentació relativa als béns, deutes i ingressos. El Notari designarà a un mediador concursal, que és qui traslladarà la proposta de pagament als creditors.

Si els creditors accepten el pla de pagament, la negociació finalitzarà amb èxit, amb una Acta d’acord de pagament i el seu compliment.

Si no s’aconsegueix un acord amb els creditors, s’inicia la via judicial.

 

Concurso de creditors.

És la fase judicial. Des de l’inici del procediment es suspenen els embargaments.

 

Fase de liquidació.

Es liquida tot el patrimoni del deutor (si existeix), a excepció dels béns necessaris com, per exemple, l’habitatge habitual, i amb tot el que s’obté de la venta dels béns es paguen els deutes.

 

Sol·licitud de l’exoneració dels deutes.

Si no existeix patrimoni, o de la venta dels béns resulta una quantitat insuficient per pagar als creditors, el deutor sol·licita al Jutge que tramita el concurs de creditors que li perdoni o exoneri els deutes restants.

 

La participació d’un advocat especialitzat és fonamental per la tramitació del procediment. Si la teva situació és similar, podem assessorar-te i guiar-te durant tot el procés.

Pots contactar aquí per fer un estudi de la teva situació.

SÓC RESPONSABLE DE LES LESIONS I DANYS PROVOCATS PER LA MEVA MASCOTA? RESPONSABILITAT CIVIL DELS PROPIETARIS

By |2021-12-04T12:38:22+00:00desembre 4, 2021|Actualitat Jurídica|

La tinença d’animals a casa, ja siguin animals de companyia o gossos potencialment perillosos, impliquen una gran responsabilitat per part del propietari.

En aquest article exposarem els aspectes bàsics de la responsabilitat civil dels propietaris derivada dels actes comesos per gossos, o en general, per altres animals. Què passa si el teu gos provoca un accident, causa lesions o destrosses?

La responsabilitat civil dels propietaris d’animals queda recollida a Espanya a l’art. 1.905 del Codi Civil:

“El posseïdor d’un animal, o qui se’n serveix, és responsable dels perjudicis que causi, encara que se li escapi o extraviï. Només cessa aquesta responsabilitat en cas que el dany provingui de força major o de culpa del qui l’hagi sofert.”

 En el mateix sentit, a Catalunya, l’art. 12 del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel que s’aprova el Text Refós de la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya estableix el següent:

“La persona posseïdora d’un animal, sens perjudici de la responsabilitat subsidiària de la persona propietària, és responsable dels danys, els perjudicis i les molèsties que ocasioni a les persones, a altres animals, a les coses, a les vies i espais públics i al medi natural en general, d’acord amb el que estableix la legislació civil aplicable.”

 Tal i com assenyalen el Codi Civil i el Decret Legislatiu, que parlen d’animals en general (gos, gat, cavall, etc.), no cal ser el propietari, és suficient amb ser el posseïdor de l’animal per respondre pel que hagi fet. El propietari o posseïdor de qualsevol animal domèstic respon civilment dels danys i perjudicis que aquest hagi provocat, ja sigui per lesions ocasionades o per danys materials.  Aquesta responsabilitat té els seus efectes fins i tot si l’animal s’hagués escapat o estigués extraviat, amb algunes excepcions recollides per la llei.

La responsabilitat només s’evitarà en cas de força major o culpa de qui pateixi l’atac de l’animal. Per exemple, el propietari no seria responsable si l’animal s’escapa perquè s’ha produït una catàstrofe (terratrèmol, incendi, etc.) o si la culpa del dany causat és de la víctima com a conseqüència de qualsevol tipus d’incitació, provocació o agressió a l’animal.

Correspon al propietari o posseïdor de l’animal demostrar la culpa de la víctima. De no acreditar-se, no es podrà aplicar aquesta exclusió de responsabilitat.

 

A continuació, ens centrarem en els supòsits més típics de responsabilitat:

  • Lesions produïdes per creuaments d’animals a la via pública que causen accidents de tràfic.

En ocasions els gossos, i els animals en general, poden provocar accidents de tràfic al irrompre en una via pública.

En aquests casos, la víctima podrà reclamar al propietari o posseïdor de l’animal les indemnitzacions per les lesions, seqüeles, etc. I els danys del vehicle implicat en l’accident.

  • Lesions produïdes per mossegades de gossos en front a persones o en front a altres animals.

En aquests casos, la víctima podrà reclamar al propietari o posseïdor de l’animal una indemnització per les lesions patides, els dies de baixa, les seqüeles, les despeses mèdiques derivades de l’atac (medicaments, despeses per dany psicològic, veterinari, etc.)

 

En cas de tenir algun dubte o haver patit algun accident derivat d’un atac de gos, o la seva mascota ha agredit a un altre animal, o a alguna persona, o ha causat danys materials, contacti aquí i obtindrà l’ajuda que necessita.

 

RÈGIM DE VISITES ENTRE AVIS I NÉTS

By |2021-09-26T16:27:17+00:00setembre 26, 2021|Actualitat Jurídica|

No és infreqüent que els avis perdin el contacte amb els seus néts i hagin de recórrer a la justícia per poder-los veure interposant una demanda per aconseguir que se’ls reconegui un règim de visites.

Aquesta situació es pot donar per diferents motius, per exemple, degut a la mort d’un fill o una filla, els avis i el progenitor supervivent no tenen una bona relació, quan es produeix una crisi de parella o matrimonial i el règim de visites que té el progenitor no custodi no és suficient per mantenir la relació entre els avis i els néts, o bé quan hi ha una mala relació entre pares i fills que suposa una ruptura de les relacions entre avis i néts, etc.

 

En tots aquests casos, tant el Codi Civil estatal com el Codi Civil de Catalunya reconeixen el dret dels avis a tenir un règim de visites, fins i tot en contra de la voluntat dels progenitors, per tal de protegir la relació familiar.

 

En aquest sentit, l’art. 160.2 del Codi Civil estatal recull el següent:

“No es podran impedir sense justa causa les relacions personals del menor amb els seus germans, avis i altres parents i familiars”

 

I l’art. 236-4.2 del Codi Civil de Catalunya:

“Els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, germans i altres persones pròximes, i tots aquests tenen també el dret de relacionar-se amb els fills. Els progenitors han de facilitar aquestes relacions i només les poden impedir si existeix una justa causa.”

 

Per tant, només es podrà impedir la relació entre avis i nets si existeix una justa causa, que haurà de ser al·legada pels progenitors davant del jutjat, i el jutge haurà de valorar si és motiu suficient per negar o no aquesta relació. Per exemple, un motiu pel qual es podria denegar el règim de visites és si la relació amb els avis perjudiqués la salut física i mental dels menors.

 

El règim de visites es determinarà d’acord a les circumstàncies personals de les parts. Alguns criteris que pot valorar el jutge són:

 

  • L’edat del menor (no pot ser el mateix règim de visites per un menor d’un any que, per exemple, un de 14)
  • La relació dels néts amb els seus avis abans de la privació de relacions
  • Si els néts han pernoctat fora de casa o no
  • Si els pares estan separats o divorciats, es tindrà en compte el règim de visites del progenitor no custodi

 

D’aquesta manera, ens podem trobar diferents règims de visites:

 

  • Un cap de setmana al mes i algun dia durant les vacances de Nadal, Setmana Santa y estiu
  • Un cap de setmana al mes i alguna visita entre setmana
  • Només unes hores, un cop a la setmana, cada quinze dies o al mes

 

També es pot adoptar un règim progressiu, és a dir, es comença amb contactes de curta durada i es va ampliant conforme es consolida la relació.

 

 

DIFERÈNCIES ENTRE L’HERÈNCIA I EL LLEGAT

By |2021-08-11T15:34:12+00:00agost 11, 2021|Actualitat Jurídica|

En primer lloc, veurem la definició de cada figura:

 

HERÈNCIA: És una successió universal, és a dir, amb l’herència s’accedeix a tot el patrimoni del difunt. L’hereu succeeix al difunt tant en la titularitat dels seus bens i drets, com en els deutes i obligacions.

 

LLEGAT: És una successió particular, és a dir, el difunt deixa un bé o un dret concret a una o varies persones concretes (un pis, un cotxe, una joia, etc.)

Si bé el difunt pot llegar els seus béns lliurement, existeixen alguns límits: els llegats han de respectar el límit de la llegítima, no poden perjudicar els drets dels legitimaris. Tractarem sobre la legítima en un altre article.

Les persones que reben un llegat s’anomenen legataris.

 

A continuació veurem les principals diferències entre l’herència i el llegat:

 

❶ En una herència, els hereus són successors universals del causant, és a dir, succeeixen al difunt en tots els seus bens i deutes, mentre que en un llegat el legatari és un successor a títol particular, únicament rep bens concrets.

 

❷ Els hereus responen dels deutes i les obligacions del difunt amb els bens de l’herència, i en cas de no acceptar l’herència a benefici d’inventari, amb el seu patrimoni particular.

És a dir, els hereus poden alliberar-se dels deutes amb l’acceptació de l’herència a benefici d’inventari. D’aquesta manera, es liquiden primerament els deutes i després es reparteixen els bens, sense que l’hereu comprometi el seu patrimoni particular.

Els legataris, en canvi, no responen dels deutes de l’herència, tret en els casos en els que se’ls atribueixi una obligació concreta (per exemple, si s’entrega com a llegat un pis afectat amb una càrrega hipotecaria, el legatari respondrà d’aquesta càrrega concreta).

 

❸ Els hereus poden ser designats pel propi difunt mitjançant les seves últimes voluntats (successió testada, quan hi ha testament), i en cas de no existir testament, poden ser designats per la llei (successió intestada, quan la persona mor sense haver atorgat testament i és la llei qui determina els hereus).

En canvi, els llegats només es poden fer per expressa voluntat del difunt mitjançant testament. No hi ha llegats en la successió intestada.

És a dir, l’hereu és cridat a heretar per voluntat de la persona difunta o per llei, mentre que el legatari només pot ser cridat per voluntat de la persona difunta, per testament.

 

❹ Els hereus han d’acceptar l’herència per adquirir els bens hereditaris, i són els encarregats d’entregar els bens llegats als legataris, excepte que el difunt indiqui en el testament que el legatari pot adquirir el llegat per si mateix.

En canvi, els legataris adquireixen els bens llegats sense necessitat d’acceptar-lo prèviament.

 

❺ L’hereu no pot renunciar parcialment a una herència, és a dir, o renuncia a accepta l’herència en la seva totalitat.

En canvi, un legatari pot escollir quins bens accepta i quins no.

 

Si necessita més informació sobre les herències i els llegat, no dubti en contactar amb mi aquí.

 

ELS VICIS OCULTS EN LA COMPRA DE VEHICLES DE SEGONA MÀ A CATALUNYA. NO CONFORMITAT AMB EL CONTRACTE.

By |2021-06-13T10:01:10+00:00juny 13, 2021|Actualitat Jurídica|

En aquest article tractem un tema força comú: Què hem de fer quan pensem que hem comprat un vehicle de segona mà en perfectes condicions i, al poc temps, presenta problemes o té defectes que, d’haver-los conegut abans, no l’haguéssim comprat.

Des de gener de 2018, a Catalunya s’ha adoptat la terminologia europea de la no conformitat per regular els vicis ocults o els incompliments contractuals. Existeixen grans diferències entre la normativa específica del Codi Civil de Catalunya i la normativa estatal.

Segons la regulació legal catalana, podrem reclamar al venedor quan el vehicle no sigui conforme al contracte. Es considera que existeix una falta de conformitat quan el vehicle entregat no es correspon amb les característiques establertes prèviament al contracte, no compleixi amb les qualitats descrites pel venedor o no coincideixi amb les propietats que es sobreentenen en un producte similar.

 

Obligacions del venedor:

 

El Codi Civil de Catalunya ha introduït noves obligacions pel venedor (art. 621-9 del CCCat.):

 

– Entregar, en el temps, lloc i forma que determina el contracte, el vehicle, els seus accessoris i els documents relacionats, si existeixen.

– Garantir que el vehicle és conforme al contracte. Aquest concepte substitueix el que es coneix com a vicis ocults, i que encara es manté en la normativa estatal.

– Transmetre la titularitat del vehicle i dels seus accessoris.

A més, el venedor té l’obligació de facilitar la informació rellevant sobre les característiques del vehicle i actuar conforme a la bona fe.

 

Quan serà responsable el venedor per la no conformitat?

 

Els criteris per determinar si el vehicle no és conforme al contracte són:

 

– Si el vehicle no coincideix amb la descripció feta pel venedor i  no té les qualitats presentades al comprador.

– Si no és apte per desenvolupar l’ús habitual al que es destinen els vehicles del mateix tipus.

– Si no és apte per a qualsevol us especial que el venedor hagi manifestat al comprador.

– Si no té les qualitats i prestacions pròpies d’un vehicle del mateix tipus.

 

El venedor no serà responsable d’aquells defectes sobre els que ja va informar al comprador abans de la compravenda, o si el comprador els hagués pogut conèixer per la seva professió o ofici, per exemple, si fos mecànic.

 

Què pot fer el comprador?

 

El comprador disposa de 2 anys des de l’entrega del vehicle per posar de manifest la falta de conformitat, excepte que hagi firmat document on alliberi al venedor de tota responsabilitat sobre possibles defectes ocults que puguin aparèixer amb posterioritat a la venda.

Des del moment en què es posa de manifest la no conformitat (és a dir, es posa de manifest l’existència del que tradicionalment s’ha denominat vicis ocults), el comprador disposa de 3 anys per exercir les accions corresponents.

Per tant, existeix un termini de 2 anys per a detectar l’existència d’algun defecte i comunicar-lo al venedor, i existeix un termini de 3 anys per presentar la demanda.

 

Amb la normativa estatal el termini per reclamar és de 6 mesos des que es realitza la compra del vehicle.

 

En cas de no conformitat, d’acord amb l’art. 621-37 del CCCat., com a compradors podem:

 

– Exigir el compliment d’acord amb el contracte, és a dir, la reparació o substitució del vehicle.

– Suspendre el pagament del preu.

– Resoldre el contracte, amb la devolució de les quantitats pagades.

– Reduir el preu.

– Reclamar indemnització per danys i perjudici.

 

Altres supòsits:

 

Aquest article l’hem redactat en base a la venta de vehicles de segona mà entre particulars, que és el supòsit més habitual, però el que hem explicat també és aplicable a qualsevol compravenda, és a dir, per venda d’habitatges o coses (electrodomèstics, màquines, etc.).

Pel que fa a la compravenda d’habitatges, els supòsits de no conformitat poden ser aquells en els que la finca presenta aluminosi, humitats no visibles, bigues carbonatades o altres patologies estructurals.

 

Si es troba en qualsevol de les situacions plantejades,  el més recomanable és que contacti amb un advocat perquè l’assessori degudament. Si vol comptar amb la meva ajuda, pot contactar amb mi aquí.

 

VALIDESA DELS INFORMES DE DETECTIUS PRIVATS EN ELS PROCESSOS DE FAMILIA

By |2021-04-01T17:13:53+00:00abril 1, 2021|Actualitat Jurídica|

L’informe d’un detectiu privat és un mitjà de prova que té molta credibilitat en els jutjats ja que l’informe no només aporta el testimoni del que ha vist i escoltat el detectiu durant la investigació, sinó que, a més, l’informe es recolza en altres elements probatoris que corroboren el que descriu (vídeos, fotografies…).

 

La Llei d’Enjudiciament Civil contempla els informes de detectius privats com a prova documental que s’ha d’adjuntar en el moment de presentar la demanda o contestació. Així, l’article 265.5 de la Llei d’Enjudiciament Civil ens diu:

“A qualsevol demanda o resposta, s’hi ha d’adjuntar: (…) Els informes, elaborats per professionals de la investigació privada legalment habilitats, sobre fets rellevants en què les parts recolzin les seves pretensions. Sobre aquests fets, si no són reconeguts com a certs, cal practicar una prova testifical.”

A més, l’investigador pot participar a la vista com a testimoni o bé com a perit, sempre que tingui la formació i l’acreditació per poder emetre un informe de peritatge.

 

Així mateix, els informes de detectius privats han de complir amb els següents requisits:

 

– Que es realitzin per un professional legalment habilitat amb la seva corresponent llicència o Targeta d’Identificació Professional;

– Que la part que aporti l’informe tingui un interès legítim;

– Que el detectiu no hagi aconseguit la informació vulnerant els drets fonamentals de l’investigat (informació obtinguda de forma il·lícita mitjançant la intercepció de comunicacions alienes, invasió de llocs reservats a la intimitat o mitjançant engany o provocació de delictes).

 

En temes relacionats amb el dret de família els detectius privats poden investigar diferents qüestions. Així, per exemple:

 

– Temes econòmics. Per determinar quantitats de pensions d’aliments i/o compensatòries és fonamental disposar dels ingressos amb els que compten les parts. En aquests casos, un informe d’un detectiu privat ens pot ser d’utilitat per demostrar, per exemple, que un fill major d’edat està treballant i obtenint ingressos pel seu compte, o que un cònjuge percep ingressos extres per una altra feina “extraoficial”, etc.

 

– Deixar constància sobre les atencions als menors. Hem de tenir en compte que tenir la guarda i custodia dels fills implica disposar del temps necessari que et permeti atendre i cuidar dels menors de forma personal i directa Per tant, en els casos en els que es debat la guarda i custodia l’informe de detectius privats poden ser d’utilitat per revelar jornades de treball incompatibles amb l’atenció dels fills, o la total delegació de la cura dels menors a terceres persones.

 

– Revelar addiccions o situacions de risc que afecten i perjudiquen als menors.

 

– Acreditar la convivència en el domicili familiar d’una nova parella. La convivència de forma habitual amb una nova parella en el que va ser el domicili familiar pot donar lloc a l’extinció del dret d’us atribuït sobre el domicili en el divorci. La convivència marital amb una nova parella també pot suposar l’extinció de la pensió compensatòria.

 

 

 

 

TRÀMITS PER ACCEPTAR UNA HERÈNCIA

By |2021-03-02T17:46:37+00:00març 2, 2021|Actualitat Jurídica|

Després de la mort d’una persona estimada, els tràmits per acceptar una herència poden ser complicats i dolorosos. Aquest article pretén ser una guia per ajudar a afrontar els primers tràmits per preparar l’acceptació de l’herència, de manera que la burocràcia no ens impedeixi guardar el dol.

 

1r) Sol·licitar el certificat mèdic de defunció.

Quan una persona mor és necessari el certificat mèdic de defunció per procedir a la inscripció de la defunció al Registre Civil. El pot expedir el metge que va assistir al malalt o qualsevol altre metge que reconegui al difunt. L’acostuma a facilitar la funerària.

 

2n) Inscriure la defunció al Registre Civil.

La declaració de la defunció es realitza al Registre Civil del municipi on s’ha produït la mort, aportant el certificat mèdic de defunció juntament amb el DNI del difunt.

Aquest tràmit s’ha de realitzar dintre de les 24 hores següents a la defunció, havent-se de practicar abans de l’enterrament.

Fins que no es practiqui la inscripció, no s’expedirà la llicència per l’enterrament, per això, és un tràmit que acostumen a realitzar els agents funeraris en representació de la família.

 

3r) Sol·licitar el certificat de defunció.

El certificat de defunció és el document oficial que acredita la defunció d’una persona. L’emet el corresponent Registre Civil municipal on es troba inscrita la defunció. Els certificats de defunció per persones que han mort a l’estranger, que hagin estat inscrits en consolats i ambaixades, s’han de sol·licitar al Registre Civil Central.

Pot sol·licitar el certificat de defunció qualsevol ciutadà, tot i que aquest tràmit també acostuma a realitzar-lo la funerària dintre dels seus serveis.

 

4t) Sol·licitar el certificat d’últimes voluntats.

És el document que acredita si una persona ha deixat testament i a quin notari. Així, els hereus es poden dirigir al notari que va autoritzar l’últim testament i obtenir-ne una copia autoritzada.

Aquest certificat és emès pel Ministeri de Justícia i es pot sol·licitar a qualsevol de les gerències territorials d’aquest organisme. A més, es pot demanar per internet, a través de la pàgina web del Ministeri de Justícia. Cal acompanyar el model de sol·licitud 790 i abonar la taxa administrativa corresponent.

La petició no es podrà realitzar fins que no hagin passat 15 dies hàbils des de la data de la defunció.

 

5è) Sol·licitar el certificat d’assegurances de vida.

 Aquest certificat permet als interessats comprovar si el difunt tenia alguna assegurança de vida i qui són els seus beneficiaris.

La sol·licitud només es podrà realitzar passats 15 dies des de la defunció, i es podrà fer en qualsevol de les delegacions territorials del Ministeri de Justícia, o bé, online. Cal abonar una taxa administrativa i acompanyar el model 790.

 

6è) Obtenir el testament.

El certificat d’últimes voluntats ens informarà si el difunt va atorgar testament, l’últim d’ells, i la notaria on el va atorgar.

En cas d’existir testament, podrem acudir a la notaria on està dipositat i demanar-ne una copia autoritzada. Si el nostre nom no apareix en el testament, excepte que acreditem tenir un interès legítim en l’herència, el notari no ens entregarà una copia.

Si es tracta d’un testament molt antic, ens podem trobar que el notari davant del que es va atorgar ja no estigui en actiu. En aquest cas, es pot obtenir el testament acudint al notari que s’encarregui de custodiar els protocols del notari ja retirat. Es poden localitzar els protocols a través de la pàgina d’inici de la web del notariat.

 

7è) Preparar l’inventari de béns del difunt.

 El que hem de fer es consultar i demanar informació a diferents organismes.

– Al Registre de la Propietat haurem de sol·licitar una nota registral de les finques pertanyents al difunt. A la nota registral s’indicaran les dades dels immobles i les càrregues inscrites.

– Al Cadastre caldrà sol·licitar certificat cadastral de les finques i un llistat de béns a nom del difunt per comprovar si n’hi ha algun que no estigui inscrit al Registre de la Propietat.

– A l’Agència Tributaria haurem de sol·licitar tota la informació fiscal del difunt.

– A les entitats bancaries haurem de sol·licitar els certificats de posicions bancàries. En aquest certificat  constaran els saldos, fons, préstecs, etc.

– Documentació de vehicles, etc.

 

8è) Declaració d’hereus.

 Si del certificat d’últimes voluntats resulta que existeix testament, la declaració d’hereus es farà davant de notari, juntament amb la manifestació i acceptació de l’herència.

Si no existeix testament, la declaració d’hereus s’haurà de fer pel procediment ab intestato.

 

9e) Declaració i liquidació de l’Impost sobre Successions i l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (plusvàlua).

 El termini per presentar l’Impost de Successions i del IIVTNU (plusvàlua) és de 6 mesos a comptar des de la defunció o la declaració de defunció del causant.

Es pot sol·licitar una pròrroga per la presentació per un termini d’uns altres 6 mesos, amb la conseqüent meritació de l’interès de demora.

 

10è) Altres tràmits.

Inscripció al Registre de la Propietat dels béns immobles heretats.

Tramitar canvis de titularitat a les entitats bancaries.

Tramitar la sol·licitud de pensió de viudetat, si fos el cas.

Tramitar els canvis de titularitat de subministraments, assegurances, vehicles, etc.

 

En definitiva, són molts els tràmits que hem de dur a terme per l’acceptació i el repartiment d’una herència, i alguns d’ells requereixen d’un coneixement específic en dret de successions. Per això, és important comptar en tot moment amb l’assessorament d’un professional. Si vol comptar amb la meva ajuda, contacti amb mi aquí.

 

 

REQUISITS PER ACONSEGUIR LA CUSTODIA COMPARTIDA A CATALUNYA

By |2021-02-01T19:45:43+00:00febrer 1, 2021|Actualitat Jurídica|

Tradicionalment s’ha optat per la custodia exclusiva a favor de la mare. No obstant, la guarda compartida a Catalunya va canviar a partir de l’aprovació de la Llei 25/2010 de 29 de Juliol, Llibre II del Codi Civil de Catalunya.

L’actual regulació de la guarda i custodia recollida al Codi Civil de Catalunya (art. 233-11 del CCCat.) fixa la custodia compartida dels fills com a forma preferent quan es compleixen els criteris a considerar per la seva adopció perquè permet un millor exercici de la paternitat responsable.

Els elements a tenir en compte a l’hora d’optar per una guarda compartida i que seran analitzats pel Jutge són els següents:

a) “La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives”. En aquest sentit, poden influir negativament en l’atribució d’una guarda compartida els fets que provin una mala relació o conflicte entre el fill i un dels progenitors, o amb l’actual parella, o qualsevol altre convivent.

b) “L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat”. Es tracta de la capacitat (personal i econòmica) dels progenitors per proporcionar l’assistència necessària als fills. Per exemple, la capacitat de poder-los oferir un lloc idoni per viure que compti amb els mitjans essencials en el cas d’un fill molt petit, o oferir unes condicions d’intimitat en el cas d’un fill més gran.

c) “L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors”. Es tracta de demostrar que existeix una bona predisposició entre ambdós progenitors, que existeix una voluntat per posar-se d’acord i una cooperació a l’hora de prendre decisions sobre l’educació i salut dels fills. Prova d’això seria el tipus de comunicació que tenen els progenitors, com per exemple els missatges que s’intercanvien per facilitar la relació paternofilial o per prendre les decisions sobre els fills.

 d) “El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar”. A l’hora de jutjar la conveniència de la custodia compartida els tribunals acostumen a tenir en compte com s’ha dut a terme l’exercici de les tasques quotidianes amb els fills abans de la ruptura i des del final de la convivència.

 Conèixer el nivell d’implicació dels progenitors en el desenvolupament educatiu i sanitari dels fills és un bon indicador de la seva implicació en la vida quotidiana dels menors. Per això és important aportar al procediment, per exemple, certificats del col·legi, guarderia, o professors extraescolars i certificats emesos pel metge o pediatra que indiquin que de forma habitual els seus fills acudien acompanyats per ells.

e) “L’opinió expressada pels fills”. Els menors han de ser escoltats pel jutge a partir dels 12 anys. Es tindrà en compte la seva opinió, però aquesta no serà vinculant, sinó que el jutge valorarà totes les circumstàncies conjuntament. També es poden tenir en compte el que els menors hagin expressat davant de tercers, per exemple, segons informes de psicòlegs o d’altres professionals que hagin valorat la situació de l’entorn familiar.

f) “Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciar-se el procediment”.

g) “La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i dels progenitors”. Es tindrà en compte la distància entre els domicilis dels progenitors ja que, si els fills s’han de traslladar entre un domicili i un altre, i d’aquests al centre escolar, els serà més favorable que els domicilis es trobin pròxims l’un de l’altre.

En aquest sentit, es valorarà també la situació laboral dels progenitors, en actiu o a l’atur, així com les seves possibilitats d’horaris laborals.

 

Així mateix, és important tenir en compte que, com a norma general, a l’hora d’atribuir la guarda dels menors, els germans tindran el mateix règim de guarda. No poden separar-se els germans tret que les circumstàncies ho justifiquin.

I en cap cas es pot atribuir la guarda al progenitor contra el que s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista, o si hi ha indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.

La mediació i els seus avantatges

By |2021-01-02T16:42:28+00:00gener 2, 2021|Actualitat Jurídica|

El 29 d’abril de 2020 es va publicar al BOE el Reial Decret-Llei 16/2020, de 28 d’abril, de Mesures Processals i Organitzatives per a la recuperació de l’activitat judicial després de la Covid-19. Les mesures aprovades comprenen diferents àrees, i algunes d’elles estan orientades a impulsar la recuperació de l’activitat judicial davant del previsible increment de processos judicials. És en aquest context en el que és important incentivar la mediació.

La mediació és un procediment alternatiu de resolució de conflictes que està regulat en la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils. Catalunya ha regulat la mediació en la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit privat. Suposa un instrument de resolució de conflictes en el que les parts aconsegueixen pacificar o administrar un enfrontament amb l’ajuda d’un tercer i de forma equitativa.

En aquest moment crucial per la tasca judicial, actualment desbordada, la mediació representa una alternativa al mètode judicial incorporant algunes avantatges:

  • Permet trobar solucions més creatives i més eficaces al problema plantejat, ja que permet a les parts la possibilitat de dissenyar un acord que s’acomodi millor a la seva situació.
  • Un acord en el que les parts en conflicte han participat i col·laborat és més durador que una resolució que ha estat imposada.
  • Desapareix la sensació de “guanyador” i “perdedor” inherent a tot procediment judicial.
  • Possibilita futurs acords davant de noves circumstàncies.
  • Redueix el temps empleat en la resolució del conflicte i conseqüentment, el seu cost econòmic. La mediació no acostuma a estendre’s més enllà d’unes setmanes, mentre que el judici, es perllonga durant diversos mesos o fins i tot anys.
  • Disminueix el cost emocional de les parts en conflicte, i també de l’entorn familiar.
  • Permet que la relació entre les parts en conflicte no es deteriori.
  • Tot el contingut de la mediació és confidencial i no pot ser utilitzat com a proba en un procediment judicial posterior.
  • Redueix la càrrega de treball als jutjats.

En quins àmbits es permet la mediació?  La mediació és possible en qualsevol àmbit amb una excepció: els casos relacionats amb delictes greus i els de violència de gènere o aquells en els que intervingui part incapacitada. La Llei 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, en el seu art. 44 prohibeix que es realitzin mediacions quan hi ha hagut casos de violència de gènere.

Els àmbits més idonis susceptibles de mediació, sense que això suposi un numerus clausus serien:

  • L’àmbit familiar. Es tracta dels conflictes més habituals i els que provoquen un major cost personal: Ruptures de parella (separació, divorci, nul·litat), guarda i custodia de fills menors, manteniment de les relacions paternofilials, ús de l’habitatge familiar, establiment i quantificació de pensió d’aliments, despeses dels fills, etc.
  • L’àmbit penal, judicis que afectin a la integritat física, al honor, a la intimitat i especialment als relacionats amb el patrimoni,
  • L’àmbit civil. Les reclamacions per assegurances, responsabilitat civil, arrendaments, litigis en comunitats de propietàries, reclamacions de quantitat, successions, etc.
  • L’àmbit mercantil. Els conflictes societaris dintre de les pymes o empresa familiar, relacions mercantils entre empreses amb clients i proveïdors, franquícies.
  • Entre menors sotmesos a la Llei 5/2000.

Quin és el paper de l’advocacia en la mediació? Tot i que la mediació és un mètode alternatiu de resolució de conflictes el paper de l’advocacia és molt important. Les parts que es sotmeten a mediació poden tenir un advocat que els assessori durant el procediment i que estigui present a la mediació. Tot advocat que participi en la mediació ha de signar un document de confidencialitat. Quan les parts han arribat a un possible acord, els advocats tenen molt a dir, doncs poden ajudar a clarificar els aspectes legals de la controvèrsia, poden ajudar a les parts a prendre la decisió correcte assessorant-les sobre les conseqüències jurídiques d’una oferta. En cas que la mediació acabi amb un acord, els advocats poden jugar un paper clau transformant l’acord en un contracte de transacció. Si els advocats han estat presents durant les negociacions, el seu coneixement de la controvèrsia, de les parts i del Dret aplicable pot resultar particularment útil per firmar l’acord final més fàcil i més ràpidament.  Per tal que l’acord al que arribin les parts tingui valor de títol executis, aquest pot ser homologat judicialment o a través de Notari. Així doncs, l’advocacia pot participar de diverses formes: assessorant a les parts, homologant els acords, participant de forma passiva en la mediació, etc… És molt convenient que les parts tinguin un advocat que les assessori en tot moment.

On es pot sol·licitar la mediació? El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya té un servei de mediació per a tots aquells ciutadans que sol·licitin una mediació en l’àmbit del dret privat o en el dret penal. En la pàgina web del Departament de Justícia hi ha un llistat de mediadors acreditats. Per a aquelles persones que no tinguin ingressos suficients, s’ofereix un servei de mediacions gratuïtes.

A l’CAB, al Centre de Resolució Alternativa de Conflictes (Centre ADR-ICAB), també es pot sol·licitar una mediació o buscar mediadors acreditats.

Si la mediació és judicial, és el propi jutjat el que sol·licita una mediació al Centre de Mediació en Dret Privat de Catalunya.

Tant en el Centre de Mediació en Dret Privat de Catalunya com al Centre ADR-ICAB es pot consultar el llistat de mediadors acreditats.

Publicació conjunta amb Ainhoa Domínguez Peña. Pots veure la seva publicació aquí. 

SOSTRACCIÓ INTERNACIONAL DE MENORS. COM ACTUAR.

By |2021-01-17T18:42:28+00:00desembre 16, 2020|Actualitat Jurídica|

En els processos de família la sostracció internacional de menors, si bé no és un delicte habitual, pot arribar a produir-se en procediments de divorci amb un alt nivell de conflictivitat, o quan els progenitors són de diferents nacionalitats i un d’ells desitja tornar al seu país. També es pot produir entre matrimonis ja divorciats o parelles que ja compten amb una sentència.

La sostracció internacional de menors es produeix en els següents supòsits (art. 225 bis Codi Penal):

Desplaçament: quan un dels progenitors es trasllada permanentment a un país diferent d’aquell en el que el menor residia habitualment, prenent la decisió unilateralment, sense comptar amb el consentiment de l’altre progenitor.

Retenció: quan un dels progenitors es trasllada a un altre país, impedint així que l’altre progenitor pugui exercir el seu dret de visites.

Si es produeix una d’aquestes situacions, cal actuar amb rapidesa, realitzant les següents actuacions:

  • Interposar DENUNCIA en una de les dependències de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat competents per una presumpta perpetració d’un delicte de sostracció de menors previst a l’art. 225 bis del Codi Penal.
  • SOL·LICITUD DE RESTITUCIÓ del menor davant del Ministeri de Justícia, si el país en el que es troba el menor és un estat membre de la Unió Europea o qualsevol dels països firmants del Conveni de la Conferència de La Haya de 25 d’octubre de 1980 sobre els Aspectes Civils de la Sostracció Internacional de Menors.

Si el país en el que es troba el menor no és un país firmant del Conveni de La Haya cal posar-ho en coneixement del Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació que informarà a l’Ambaixada o Consolat d’Espanya corresponent.

La sol·licitud s’ha de presentar abans del termini d’un any ja que, transcorregut aquest termini, es pot al·legar la integració del menor en el seu nou domicili.

El procediment judicial de restitució es tramitarà davant dels tribunals del país en el que es trobi el menor.

  • Sol·licitud de DECLARACIÓ DE TRASLLAT IL·LÍCIT conforme disposa l’art. 778 sexties de la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquesta petició és recomanable que es formuli paral·lelament a la sol·licitud de restitució del menor, essent competent per dictar aquesta resolució l’última autoritat judicial que hagi conegut un procediment sobre responsabilitat parental del menor, o subsidiàriament, el Jutjat de Primera Instancia de l’últim domicili del menor a Espanya.

 

 

Laura Aregay Martín – 14 de desembre de 2020

Go to Top