Actualitat Jurídica archivos - Pàgina 2 de 2

VALIDESA DELS INFORMES DE DETECTIUS PRIVATS EN ELS PROCESSOS DE FAMILIA

By Laura Aregay|2021-04-01T17:13:53+00:00abril 1, 2021|Actualitat Jurídica|

L’informe d’un detectiu privat és un mitjà de prova que té molta credibilitat en els jutjats ja que l’informe no només aporta el testimoni del que ha vist i escoltat el detectiu durant la investigació, sinó que, a més, l’informe es recolza en altres elements probatoris que corroboren el que descriu (vídeos, fotografies…).

La Llei d’Enjudiciament Civil contempla els informes de detectius privats com a prova documental que s’ha d’adjuntar en el moment de presentar la demanda o contestació. Així, l’article 265.5 de la Llei d’Enjudiciament Civil ens diu:

“A qualsevol demanda o resposta, s’hi ha d’adjuntar: (…) Els informes, elaborats per professionals de la investigació privada legalment habilitats, sobre fets rellevants en què les parts recolzin les seves pretensions. Sobre aquests fets, si no són reconeguts com a certs, cal practicar una prova testifical.”

A més, l’investigador pot participar a la vista com a testimoni o bé com a perit, sempre que tingui la formació i l’acreditació per poder emetre un informe de peritatge.

Així mateix, els informes de detectius privats han de complir amb els següents requisits:

– Que es realitzin per un professional legalment habilitat amb la seva corresponent llicència o Targeta d’Identificació Professional;

– Que la part que aporti l’informe tingui un interès legítim;

– Que el detectiu no hagi aconseguit la informació vulnerant els drets fonamentals de l’investigat (informació obtinguda de forma il·lícita mitjançant la intercepció de comunicacions alienes, invasió de llocs reservats a la intimitat o mitjançant engany o provocació de delictes).

En temes relacionats amb el dret de família els detectius privats poden investigar diferents qüestions. Així, per exemple:

– Temes econòmics. Per determinar quantitats de pensions d’aliments i/o compensatòries és fonamental disposar dels ingressos amb els que compten les parts. En aquests casos, un informe d’un detectiu privat ens pot ser d’utilitat per demostrar, per exemple, que un fill major d’edat està treballant i obtenint ingressos pel seu compte, o que un cònjuge percep ingressos extres per una altra feina “extraoficial”, etc.

– Deixar constància sobre les atencions als menors. Hem de tenir en compte que tenir la guarda i custodia dels fills implica disposar del temps necessari que et permeti atendre i cuidar dels menors de forma personal i directa Per tant, en els casos en els que es debat la guarda i custodia l’informe de detectius privats poden ser d’utilitat per revelar jornades de treball incompatibles amb l’atenció dels fills, o la total delegació de la cura dels menors a terceres persones.

– Revelar addiccions o situacions de risc que afecten i perjudiquen als menors.

– Acreditar la convivència en el domicili familiar d’una nova parella. La convivència de forma habitual amb una nova parella en el que va ser el domicili familiar pot donar lloc a l’extinció del dret d’us atribuït sobre el domicili en el divorci. La convivència marital amb una nova parella també pot suposar l’extinció de la pensió compensatòria.

0

TRÀMITS PER ACCEPTAR UNA HERÈNCIA

By Laura Aregay|2021-03-02T17:46:37+00:00març 2, 2021|Actualitat Jurídica|

Després de la mort d’una persona estimada, els tràmits per acceptar una herència poden ser complicats i dolorosos. Aquest article pretén ser una guia per ajudar a afrontar els primers tràmits per preparar l’acceptació de l’herència, de manera que la burocràcia no ens impedeixi guardar el dol.

1r) Sol·licitar el certificat mèdic de defunció.

Quan una persona mor és necessari el certificat mèdic de defunció per procedir a la inscripció de la defunció al Registre Civil. El pot expedir el metge que va assistir al malalt o qualsevol altre metge que reconegui al difunt. L’acostuma a facilitar la funerària.

2n) Inscriure la defunció al Registre Civil.

La declaració de la defunció es realitza al Registre Civil del municipi on s’ha produït la mort, aportant el certificat mèdic de defunció juntament amb el DNI del difunt.

Aquest tràmit s’ha de realitzar dintre de les 24 hores següents a la defunció, havent-se de practicar abans de l’enterrament.

Fins que no es practiqui la inscripció, no s’expedirà la llicència per l’enterrament, per això, és un tràmit que acostumen a realitzar els agents funeraris en representació de la família.

3r) Sol·licitar el certificat de defunció.

El certificat de defunció és el document oficial que acredita la defunció d’una persona. L’emet el corresponent Registre Civil municipal on es troba inscrita la defunció. Els certificats de defunció per persones que han mort a l’estranger, que hagin estat inscrits en consolats i ambaixades, s’han de sol·licitar al Registre Civil Central.

Pot sol·licitar el certificat de defunció qualsevol ciutadà, tot i que aquest tràmit també acostuma a realitzar-lo la funerària dintre dels seus serveis.

4t) Sol·licitar el certificat d’últimes voluntats.

És el document que acredita si una persona ha deixat testament i a quin notari. Així, els hereus es poden dirigir al notari que va autoritzar l’últim testament i obtenir-ne una copia autoritzada.

Aquest certificat és emès pel Ministeri de Justícia i es pot sol·licitar a qualsevol de les gerències territorials d’aquest organisme. A més, es pot demanar per internet, a través de la pàgina web del Ministeri de Justícia. Cal acompanyar el model de sol·licitud 790 i abonar la taxa administrativa corresponent.

La petició no es podrà realitzar fins que no hagin passat 15 dies hàbils des de la data de la defunció.

5è) Sol·licitar el certificat d’assegurances de vida.

Aquest certificat permet als interessats comprovar si el difunt tenia alguna assegurança de vida i qui són els seus beneficiaris.

La sol·licitud només es podrà realitzar passats 15 dies des de la defunció, i es podrà fer en qualsevol de les delegacions territorials del Ministeri de Justícia, o bé, online. Cal abonar una taxa administrativa i acompanyar el model 790.

6è) Obtenir el testament.

El certificat d’últimes voluntats ens informarà si el difunt va atorgar testament, l’últim d’ells, i la notaria on el va atorgar.

En cas d’existir testament, podrem acudir a la notaria on està dipositat i demanar-ne una copia autoritzada. Si el nostre nom no apareix en el testament, excepte que acreditem tenir un interès legítim en l’herència, el notari no ens entregarà una copia.

Si es tracta d’un testament molt antic, ens podem trobar que el notari davant del que es va atorgar ja no estigui en actiu. En aquest cas, es pot obtenir el testament acudint al notari que s’encarregui de custodiar els protocols del notari ja retirat. Es poden localitzar els protocols a través de la pàgina d’inici de la web del notariat.

7è) Preparar l’inventari de béns del difunt.

El que hem de fer es consultar i demanar informació a diferents organismes.

– Al Registre de la Propietat haurem de sol·licitar una nota registral de les finques pertanyents al difunt. A la nota registral s’indicaran les dades dels immobles i les càrregues inscrites.

– Al Cadastre caldrà sol·licitar certificat cadastral de les finques i un llistat de béns a nom del difunt per comprovar si n’hi ha algun que no estigui inscrit al Registre de la Propietat.

– A l’Agència Tributaria haurem de sol·licitar tota la informació fiscal del difunt.

– A les entitats bancaries haurem de sol·licitar els certificats de posicions bancàries. En aquest certificat constaran els saldos, fons, préstecs, etc.

– Documentació de vehicles, etc.

8è) Declaració d’hereus.

Si del certificat d’últimes voluntats resulta que existeix testament, la declaració d’hereus es farà davant de notari, juntament amb la manifestació i acceptació de l’herència.

Si no existeix testament, la declaració d’hereus s’haurà de fer pel procediment ab intestato.

9e) Declaració i liquidació de l’Impost sobre Successions i l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (plusvàlua).

El termini per presentar l’Impost de Successions i del IIVTNU (plusvàlua) és de 6 mesos a comptar des de la defunció o la declaració de defunció del causant.

Es pot sol·licitar una pròrroga per la presentació per un termini d’uns altres 6 mesos, amb la conseqüent meritació de l’interès de demora.

10è) Altres tràmits.

Inscripció al Registre de la Propietat dels béns immobles heretats.

Tramitar canvis de titularitat a les entitats bancaries.

Tramitar la sol·licitud de pensió de viudetat, si fos el cas.

Tramitar els canvis de titularitat de subministraments, assegurances, vehicles, etc.

En definitiva, són molts els tràmits que hem de dur a terme per l’acceptació i el repartiment d’una herència, i alguns d’ells requereixen d’un coneixement específic en dret de successions. Per això, és important comptar en tot moment amb l’assessorament d’un professional. Si vol comptar amb la meva ajuda, contacti amb mi aquí.

0

REQUISITS PER ACONSEGUIR LA CUSTODIA COMPARTIDA A CATALUNYA

By Laura Aregay|2021-02-01T19:45:43+00:00febrer 1, 2021|Actualitat Jurídica|

Tradicionalment s’ha optat per la custodia exclusiva a favor de la mare. No obstant, la guarda compartida a Catalunya va canviar a partir de l’aprovació de la Llei 25/2010 de 29 de Juliol, Llibre II del Codi Civil de Catalunya.

L’actual regulació de la guarda i custodia recollida al Codi Civil de Catalunya (art. 233-11 del CCCat.) fixa la custodia compartida dels fills com a forma preferent quan es compleixen els criteris a considerar per la seva adopció perquè permet un millor exercici de la paternitat responsable.

Els elements a tenir en compte a l’hora d’optar per una guarda compartida i que seran analitzats pel Jutge són els següents:

a) “La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives”. En aquest sentit, poden influir negativament en l’atribució d’una guarda compartida els fets que provin una mala relació o conflicte entre el fill i un dels progenitors, o amb l’actual parella, o qualsevol altre convivent.

b) “L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat”. Es tracta de la capacitat (personal i econòmica) dels progenitors per proporcionar l’assistència necessària als fills. Per exemple, la capacitat de poder-los oferir un lloc idoni per viure que compti amb els mitjans essencials en el cas d’un fill molt petit, o oferir unes condicions d’intimitat en el cas d’un fill més gran.

c) “L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors”. Es tracta de demostrar que existeix una bona predisposició entre ambdós progenitors, que existeix una voluntat per posar-se d’acord i una cooperació a l’hora de prendre decisions sobre l’educació i salut dels fills. Prova d’això seria el tipus de comunicació que tenen els progenitors, com per exemple els missatges que s’intercanvien per facilitar la relació paternofilial o per prendre les decisions sobre els fills.

d) “El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar”. A l’hora de jutjar la conveniència de la custodia compartida els tribunals acostumen a tenir en compte com s’ha dut a terme l’exercici de les tasques quotidianes amb els fills abans de la ruptura i des del final de la convivència.

Conèixer el nivell d’implicació dels progenitors en el desenvolupament educatiu i sanitari dels fills és un bon indicador de la seva implicació en la vida quotidiana dels menors. Per això és important aportar al procediment, per exemple, certificats del col·legi, guarderia, o professors extraescolars i certificats emesos pel metge o pediatra que indiquin que de forma habitual els seus fills acudien acompanyats per ells.

e) “L’opinió expressada pels fills”. Els menors han de ser escoltats pel jutge a partir dels 12 anys. Es tindrà en compte la seva opinió, però aquesta no serà vinculant, sinó que el jutge valorarà totes les circumstàncies conjuntament. També es poden tenir en compte el que els menors hagin expressat davant de tercers, per exemple, segons informes de psicòlegs o d’altres professionals que hagin valorat la situació de l’entorn familiar.

f) “Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciar-se el procediment”.

g) “La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i dels progenitors”. Es tindrà en compte la distància entre els domicilis dels progenitors ja que, si els fills s’han de traslladar entre un domicili i un altre, i d’aquests al centre escolar, els serà més favorable que els domicilis es trobin pròxims l’un de l’altre.

En aquest sentit, es valorarà també la situació laboral dels progenitors, en actiu o a l’atur, així com les seves possibilitats d’horaris laborals.

Així mateix, és important tenir en compte que, com a norma general, a l’hora d’atribuir la guarda dels menors, els germans tindran el mateix règim de guarda. No poden separar-se els germans tret que les circumstàncies ho justifiquin.

I en cap cas es pot atribuir la guarda al progenitor contra el que s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista, o si hi ha indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.

0

La mediació i els seus avantatges

By Laura Aregay|2021-01-02T16:42:28+00:00gener 2, 2021|Actualitat Jurídica|

El 29 d’abril de 2020 es va publicar al BOE el Reial Decret-Llei 16/2020, de 28 d’abril, de Mesures Processals i Organitzatives per a la recuperació de l’activitat judicial després de la Covid-19. Les mesures aprovades comprenen diferents àrees, i algunes d’elles estan orientades a impulsar la recuperació de l’activitat judicial davant del previsible increment de processos judicials. És en aquest context en el que és important incentivar la mediació.

La mediació és un procediment alternatiu de resolució de conflictes que està regulat en la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils. Catalunya ha regulat la mediació en la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit privat. Suposa un instrument de resolució de conflictes en el que les parts aconsegueixen pacificar o administrar un enfrontament amb l’ajuda d’un tercer i de forma equitativa.

En aquest moment crucial per la tasca judicial, actualment desbordada, la mediació representa una alternativa al mètode judicial incorporant algunes avantatges:

Permet trobar solucions més creatives i més eficaces al problema plantejat, ja que permet a les parts la possibilitat de dissenyar un acord que s’acomodi millor a la seva situació.
Un acord en el que les parts en conflicte han participat i col·laborat és més durador que una resolució que ha estat imposada.
Desapareix la sensació de “guanyador” i “perdedor” inherent a tot procediment judicial.
Possibilita futurs acords davant de noves circumstàncies.
Redueix el temps empleat en la resolució del conflicte i conseqüentment, el seu cost econòmic. La mediació no acostuma a estendre’s més enllà d’unes setmanes, mentre que el judici, es perllonga durant diversos mesos o fins i tot anys.
Disminueix el cost emocional de les parts en conflicte, i també de l’entorn familiar.
Permet que la relació entre les parts en conflicte no es deteriori.
Tot el contingut de la mediació és confidencial i no pot ser utilitzat com a proba en un procediment judicial posterior.
Redueix la càrrega de treball als jutjats.

En quins àmbits es permet la mediació? La mediació és possible en qualsevol àmbit amb una excepció: els casos relacionats amb delictes greus i els de violència de gènere o aquells en els que intervingui part incapacitada. La Llei 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, en el seu art. 44 prohibeix que es realitzin mediacions quan hi ha hagut casos de violència de gènere.

Els àmbits més idonis susceptibles de mediació, sense que això suposi un numerus clausus serien:

L’àmbit familiar. Es tracta dels conflictes més habituals i els que provoquen un major cost personal: Ruptures de parella (separació, divorci, nul·litat), guarda i custodia de fills menors, manteniment de les relacions paternofilials, ús de l’habitatge familiar, establiment i quantificació de pensió d’aliments, despeses dels fills, etc.
L’àmbit penal, judicis que afectin a la integritat física, al honor, a la intimitat i especialment als relacionats amb el patrimoni,
L’àmbit civil. Les reclamacions per assegurances, responsabilitat civil, arrendaments, litigis en comunitats de propietàries, reclamacions de quantitat, successions, etc.
L’àmbit mercantil. Els conflictes societaris dintre de les pymes o empresa familiar, relacions mercantils entre empreses amb clients i proveïdors, franquícies.
Entre menors sotmesos a la Llei 5/2000.

Quin és el paper de l’advocacia en la mediació? Tot i que la mediació és un mètode alternatiu de resolució de conflictes el paper de l’advocacia és molt important. Les parts que es sotmeten a mediació poden tenir un advocat que els assessori durant el procediment i que estigui present a la mediació. Tot advocat que participi en la mediació ha de signar un document de confidencialitat. Quan les parts han arribat a un possible acord, els advocats tenen molt a dir, doncs poden ajudar a clarificar els aspectes legals de la controvèrsia, poden ajudar a les parts a prendre la decisió correcte assessorant-les sobre les conseqüències jurídiques d’una oferta. En cas que la mediació acabi amb un acord, els advocats poden jugar un paper clau transformant l’acord en un contracte de transacció. Si els advocats han estat presents durant les negociacions, el seu coneixement de la controvèrsia, de les parts i del Dret aplicable pot resultar particularment útil per firmar l’acord final més fàcil i més ràpidament. Per tal que l’acord al que arribin les parts tingui valor de títol executis, aquest pot ser homologat judicialment o a través de Notari. Així doncs, l’advocacia pot participar de diverses formes: assessorant a les parts, homologant els acords, participant de forma passiva en la mediació, etc… És molt convenient que les parts tinguin un advocat que les assessori en tot moment.

On es pot sol·licitar la mediació? El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya té un servei de mediació per a tots aquells ciutadans que sol·licitin una mediació en l’àmbit del dret privat o en el dret penal. En la pàgina web del Departament de Justícia hi ha un llistat de mediadors acreditats. Per a aquelles persones que no tinguin ingressos suficients, s’ofereix un servei de mediacions gratuïtes.

A l’CAB, al Centre de Resolució Alternativa de Conflictes (Centre ADR-ICAB), també es pot sol·licitar una mediació o buscar mediadors acreditats.

Si la mediació és judicial, és el propi jutjat el que sol·licita una mediació al Centre de Mediació en Dret Privat de Catalunya.

Tant en el Centre de Mediació en Dret Privat de Catalunya com al Centre ADR-ICAB es pot consultar el llistat de mediadors acreditats.

Publicació conjunta amb Ainhoa Domínguez Peña. Pots veure la seva publicació aquí.

0

SOSTRACCIÓ INTERNACIONAL DE MENORS. COM ACTUAR.

By admin|2021-01-17T18:42:28+00:00desembre 16, 2020|Actualitat Jurídica|

En els processos de família la sostracció internacional de menors, si bé no és un delicte habitual, pot arribar a produir-se en procediments de divorci amb un alt nivell de conflictivitat, o quan els progenitors són de diferents nacionalitats i un d’ells desitja tornar al seu país. També es pot produir entre matrimonis ja divorciats o parelles que ja compten amb una sentència.

La sostracció internacional de menors es produeix en els següents supòsits (art. 225 bis Codi Penal):

– Desplaçament: quan un dels progenitors es trasllada permanentment a un país diferent d’aquell en el que el menor residia habitualment, prenent la decisió unilateralment, sense comptar amb el consentiment de l’altre progenitor.

– Retenció: quan un dels progenitors es trasllada a un altre país, impedint així que l’altre progenitor pugui exercir el seu dret de visites.

Si es produeix una d’aquestes situacions, cal actuar amb rapidesa, realitzant les següents actuacions:

Interposar DENUNCIA en una de les dependències de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat competents per una presumpta perpetració d’un delicte de sostracció de menors previst a l’art. 225 bis del Codi Penal.
SOL·LICITUD DE RESTITUCIÓ del menor davant del Ministeri de Justícia, si el país en el que es troba el menor és un estat membre de la Unió Europea o qualsevol dels països firmants del Conveni de la Conferència de La Haya de 25 d’octubre de 1980 sobre els Aspectes Civils de la Sostracció Internacional de Menors.

Si el país en el que es troba el menor no és un país firmant del Conveni de La Haya cal posar-ho en coneixement del Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació que informarà a l’Ambaixada o Consolat d’Espanya corresponent.

La sol·licitud s’ha de presentar abans del termini d’un any ja que, transcorregut aquest termini, es pot al·legar la integració del menor en el seu nou domicili.

El procediment judicial de restitució es tramitarà davant dels tribunals del país en el que es trobi el menor.

Sol·licitud de DECLARACIÓ DE TRASLLAT IL·LÍCIT conforme disposa l’art. 778 sexties de la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquesta petició és recomanable que es formuli paral·lelament a la sol·licitud de restitució del menor, essent competent per dictar aquesta resolució l’última autoritat judicial que hagi conegut un procediment sobre responsabilitat parental del menor, o subsidiàriament, el Jutjat de Primera Instancia de l’últim domicili del menor a Espanya.

Laura Aregay Martín – 14 de desembre de 2020

0