Laura Aregay, autor en Laura Aregay Martin

QUÈ CAL FER SI L’IMMOBLE QUE HERETEM ESTÀ OCUPAT PER UN HEREU?

By Laura Aregay|2023-08-22T16:23:04+00:00agost 22, 2023|Actualitat Jurídica|

Quan mor una persona, els béns dels que era titular es reparteixen entre els seus hereus. Si el difunt era propietari d’un habitatge, aquest passa als seus hereus.

Si l’habitatge l’hereten varis germans, poden sorgir problemes ja que potser no existeix un acord entre ells sobre el què cal fer amb l’immoble.

En el cas de varis hereus, a cada un li correspon la part proporcional de l’habitatge perquè és un bé indivisible, per això s’ha de decidir en comú sobre l’habitatge.

Davant d’aquesta circumstància existeixen diferents opcions:

Compartir l’habitatge entre els hereus i acordar unes normes sobre el seu ús i manutenció
Que un dels hereus compri la part de la resta dels hereus
Llogar l’habitatge a un tercer o a un dels hereus, a canvi d’una renta mensual
Vendre l’habitatge a un tercer i repartir-se el preu

Quan no existeix acord és possible acudir a la via judicial perquè sigui un jutge qui decideixi què fer.

Poden ser varis els motius pels que els hereus no es posin d’acord. Per exemple, que un cohereu vulgui l’habitatge per ell, que un vulgui vendre i els altres no, que existeixin diferents cohereus que vulguin quedar-se amb l’immoble, que un dels hereus ja resideixi a l’immoble i consideri que com que porta un temps vivint allà hi té més dret, etc.

Es pot desallotjar a un hereu d’una casa?

Qui ocupa l’habitatge pot ser propietari d’una part, però això no li dona dret a utilitzar l’immoble en exclusiva. El que està fent la persona que ocupa l’habitatge és privar a la resta dels hereus de disposar lliurement de l’habitatge. Aquesta persona s’extralimita en el seu dret de possessió i origina un dany i perjudici a la resta dels hereus.

Davant d’aquesta situació als cohereus només els queda l’opció d’acudir a la via judicial. No cal que tots es posin d’acord, sinó que qualsevol dels cohereus poden instar el procediment judicial que correspongui. Poden donar-se els següents casos:

❶ Habitatge cedit en precari. L’hereu que viu a l’immoble es pot trobar en situació precària si no té un títol de propietat formal o un acord de lloguer vàlid. La resta de cohereus podrien demanar la devolució de la propietat, els cohereus estan en el seu dret d’exercir accions legals que acaben en un desnonament.

❷ Habitatge cedit en comodat. En aquest cas existeix un acord que permet a un dels hereus que pugui utilitzar l’habitatge durant un període específic. El seu ús es cedeix de manera gratuïta, no es cobra lloguer. Un cop transcorregut aquest temps, si la persona que està ocupant l’habitatge no el desallotja voluntàriament, la resta de cohereus estan en el seu dret d’exercir les accions legals per demanar la devolució de la propietat i el desnonament.

❸ Divisió de una cosa comuna. Quan els cohereus no arriben a un acord sobre com administrar l’immoble del qual en són copropietaris, cada un té dret a demanar en qualsevol moment que es divideixi la cosa comuna. S’ha de demanar al jutjat perquè procedeixi a la dissolució i determini la part que correspon a cada propietari.

En aquest cas, després de realitzar una taxació sobre l’immoble, es pot adjudicar el mateix a un dels hereus havent de compensar econòmicament a la resta, o procedir a la subhasta de l’immoble i repartir el preu entre els cohereus.

Si és hereu d’un immoble i no existeix conformitat entre els cohereus, el millor és que acudeixi a un professional perquè l’assessori de la millor manera possible. Si necessita ajuda personalitzada o necessita assessorament pot demanar una cita aquí.

0

DESACORD EN L’EXERCICI DE LA POTESTAT PARENTAL

By Laura Aregay|2023-08-10T15:17:57+00:00agost 10, 2023|Actualitat Jurídica|

En aquest article explicarem com es solucionen els conflictes en l’exercici de la potestat parental. En primer lloc, cal saber què és la potestat parental.

La potestat parental és el conjunt de drets, atribucions i deures que tenen els pares sobre els fills no emancipats. La potestat parental correspon als progenitors amb independència de si estan casats entre si o no, ja que es fonamenta en les relacions patern-filials.

Per exemple, algunes decisions que entren dins de l’àmbit de la potestat parental són:

L’educació dels fills (elecció inicial o canvi de centre escolar, si el col·legi ha de ser públic i privat, religiós o laic)
El canvi de domicili
Autorització per obtenir el passaport o autoritzar un viatge a l’estranger
Qüestions relatives a la salut (per exemple, decidir si es realitza o no algun tipus d’operació quirúrgica o tractament mèdic, o decidir si es vacuna al menor)
Realització d’activitats extraescolars o complementaries
Celebracions socials i religioses de rellevància (per exemple, decidir si es bateja al menor, si realitza o no la primera comunió i similars en altres religions)

Aquest tipus de decisions, que són de gran rellevància en la vida dels fills, s’han d’adoptar de comú acord entre ambdós progenitors. Ara bé, aquestes decisions poden ser complicades i els progenitors poden xocar entre sí. En algunes ocasions, no només hi ha controvèrsia entre progenitores separats o divorciats, sinó també entre parelles casades. ¿Què passa quan apareixen discrepàncies entre ambdós progenitors a l’hora de prendre certes decisions respecte als seus fills?

El més aconsellable és intentar arribar a un enteniment per l’interès dels fills. Una via per intentar aconseguir aquest enteniment és la mediació, sobre la que ja en vam tractar en un altre article que pot trobar aquí.

No obstant, si no és possible arribar a cap acord, l’art. 156 del Codi Civil estableix que, en caso de desacord del progenitors, qualsevol dels dos podrà acudir al jutge qui, després d’escoltar-los a tots dos i al fill menor d’edat si tingués suficient maduresa i, en tot cas, si fos major de 12 anys, atribuirà la facultat de decidir a un dels dos progenitors. És a dir, el jutge no decideix sobre la qüestió, sinó que atorga a un dels dos progenitors la potestat de prendre aquesta decisió.

Això es realitza a través d’un procediment que es denomina jurisdicció voluntària d’intervenció judicial en casos de desacords en l’exercici de la potestat parental.

En aquest procediment intervindrà sempre el Ministeri Fiscal que és la institució encarregada de vetllar per la defensa dels interessos dels menors. No obstant, no és necessària la intervenció d’advocat i procurador, però tenint en compte la rellevància de les qüestions a tractar i de la càrrega emocional que suposa pels progenitors, sempre és recomanable contar amb l’assessorament d’un professional.

Si es troba en una situació de discrepància amb l’altre progenitor a l’hora de prendre una decisió que afecti al seu fill/a, no dubti en contactar amb aquest despatx on estarem encantats de poder-lo assessorar.

0

RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

By Laura Aregay|2022-12-08T13:44:51+00:00desembre 8, 2022|Actualitat Jurídica|

① ¿Què és la Responsabilitat Patrimonial?

La responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques (l’Administració General de l’Estat, les Administracions de les Comunitats Autònomes, les Entitats que integren l’Administració Local) consisteix en indemnitzar econòmicament a les persones (físiques o jurídiques) pels danys i perjudicis causats per la seva actuació (ja sigui per accions o omissions).

Por exemple, si com a conseqüència d’una falta de manteniment del paviment dels carrers, esquerdes a les voreres, etc, una persona pateix una caiguda a la via pública, té dret a ser indemnitzada per les lesions produïdes ja que els organismes públics tenen l’obligació de mantenir en bon estat tot l’immobiliari urbà, inclosos els carrers.

② Regulació de la Responsabilitat Patrimonial.

La llei regula i estableix els requisits perquè es doni aquesta responsabilitat patrimonial.

L’art. 106.2 de la Constitució Espanyola reconeix el dret dels particulars a ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en els seus bens i drets, excepte en els casos de força major, i sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics.

A més, la responsabilitat administrativa està regulada a la Llei 39/2015, de 1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques i a la Llei 40/2015, de 1 de octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic.

③ Requisits perquè existeixi responsabilitat patrimonial d’una Administració Pública.

Per tal que es generi el deure de l’Administració d’indemnitzar, s’han de donar els següents requisits:

El dany ha de ser efectiu, real, no potencial.
El dany ha de ser individualitzat (ha de produir-se en una o varies persones determinades) i ha de ser quantificable econòmicament.
El resultat del dany o la lesió s’ha de poder imputar a l’Administració Pública, és a dir, l’origen del dany ha de ser l’actuació de la pròpia Administració Pública o d’aquelles terceres persones que actuen en el seu nom.
El dany ha de ser antijurídic, és a dir, que la persona perjudicada no tingui l’obligació de suportar-ho. No totes les lesions donen lloc a una indemnització, algunes són justificades per la llei, per exemple, la imposició d’una multa d’acord amb les normes de tràfic.
Ha d’existir una relació de causalitat entre el funcionament normal o anormal de l’Administració i el dany o perjudici ocasionat. El dany o la lesió ha de ser conseqüència dels serveis públics. Hi ha d’haver una relació de causa-efecte entre el funcionament del servei i la lesió produïda, i que aquesta no sigui com a conseqüència d’un cas de força major (per exemple, fenòmens meteorològics), de l’actuació d’un tercer o de la conducta del propi perjudicat.

④ ¿Com es reclama la indemnització?

La reclamació de indemnització s’inicia per la via administrativa mitjançant una sol·licitud del perjudicat, a través d’un escrit, dirigit a l’Administració que ha causat el dany. En aquest escrit s’ha d’exposar la identificació de la persona perjudicada, la lesió produïda, la relació de causalitat entre el dany i el funcionament del servei públic, l’avaluació del dany i la seva quantificació.

L’Administració disposa d’un termini màxim de 6 mesos per resoldre. Si no s’ha dictat resolució en aquest termini, s’ha d’entendre que s’ha desestimat la reclamació.

Si l’Administració Pública resol desfavorablement la sol·licitud d’ indemnització o no es pronuncia en el termini de 6 mesos, es posa fi a la via administrativa i el perjudicat té dret a acudir a la via judicial contenciosa administrativa per sol·licitar que li sigui reconeguda la indemnització econòmica.

⑤ Termini per sol·licitar la reclamació.

El termini per interposar la reclamació és d’un any des que es produeix el dany. Transcorregut aquest termini, l’acció prescriu i no es podrà reclamar.

En el cas dels danys de caràcter físic o psíquic, el termini es comença a computar des de la curació o la determinació de l’abast de les seqüeles.

Si necessita interposar una reclamació o demanda es pot posar en contacte amb nosaltres y l’orientarem en el seu cas particular.

0

ATRIBUCIÓ DE L’ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR EN CAS DE DIVORCI O SEPARACIÓ

By Laura Aregay|2022-08-27T17:54:48+00:00agost 27, 2022|Actualitat Jurídica|

En els procediments de divorci o separació, un dels punts més conflictius acostuma a ser el de l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar.

A continuació donarem resposta als dubtes més comuns que poden sorgir en relació a l’atribució de l’ús del domicili familiar.

❶ Què es considera “habitatge familiar”?

Es considera domicili familiar aquell que, durant el matrimoni o la unió de la parella s’utilitza com a residència habitual de la unitat familiar.

Per tant, en un procediment de divorci o de separació, no és possible atribuir a cap de les parts l’ús de la segona residència que existeixi entre els béns del matrimoni o de la parella.

❷ A qui correspon l’ús de l’habitatge familiar en cas de divorci o separació?

A Catalunya, la regulació sobre l’atribució de l’ús del domicili familiar es troba als arts. 233-20 a 233-25 del Codi Civil de Catalunya.

Segons la llei, en primer lloc, sempre prevaldrà l’acord de les parts manifestat en conveni regulador, sempre que aquest acord no perjudiqui l’interès dels fills menors d’edat, si n’hi ha.

En cas que no hi hagi acord, serà el jutge qui prendrà la decisió en base als criteris establerts a l’art. 233-20 del CCCat.:

De manera preferent, si hi ha fills comuns menors d’edat i s’estableix una custodia exclusiva a favor d’un dels progenitors, s’atribuirà l’ús del domicili familiar a favor del cònjuge que tingui atribuïda la guarda dels fills comuns, fins que finalitzi la guarda. I això, tot i que l’habitatge familiar sigui propietat exclusiva del progenitor no custodi.

Subsidiàriament, s’atribuirà l’ús al cònjuge més necessitat des d’un punt de vista econòmic quan concorrin alguns dels següents supòsits:

Si s’estableix una custòdia compartida dels fills comuns
Quan els cònjuges no hagin tingut fills en comú o els fills siguin majors d’edat
Si és previsible que el progenitor custodi tingui una necessitat d’habitatge posterior que els fills comuns assoleixin la majoria d’edat

Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, el jutge pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar a la part que no té la guarda si és el mes necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per procurar-se el seu propi habitatge.

És a dir, és possible que s’atribueixi la guarda dels fills en exclusiva a un dels progenitors, però s’atribueixi l’ús de l’habitatge a l’altre perquè sigui el més necessitat econòmicament i el progenitor que sí té la guarda dels fills disposa de mitjans econòmics o patrimonials suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.

❸ En quins casos es pot excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar?

Hi ha alguns casos en els que qualsevol dels cònjuges es pot oposar a la sol·licitud d’atribució de l’ús de l’habitatge:

Si el sol·licitant té prou mitjans per aconseguir un habitatge propi
Si qui ha de cedir l’ús pot pagar una pensió d’aliments a favor dels fills i/o una pensió compensatòria a favor de l’altra part suficient per cobrir les necessitats d’habitatge.

En aquests casos, es pot no atribuir l’ús a cap de les parts.

❹ Durada i possible pròrroga del dret d’ús.

L’atribució de l’ús de l’habitatge familiar és de caràcter temporal. No s’atribuirà l’ús del domicili amb caràcter vitalici o indefinit.

No obstant, el dret d’ús pot ser prorrogat si es demana judicialment com a mínim sis mesos abans que s’extingeixi el venciment que s’hagi determinat judicialment o mitjançant acord de les parts.

❺ Extinció del dret d’ús.

En cas d’haver-se fixat el dret d’ús mitjançant acord entre les parts, finalitzarà pels motius establerts al conveni regulador.

Si el dret d’ús es va concedir com a conseqüència de la guarda dels fills, finalitzarà quan siguin majors d’edat.

Si s’atribueix el dret d’ús per raó de més necessitat, són causes d’extinció:

La millora de la situació econòmica del beneficiari de l’ús o l’empitjorament de l’altre
El matrimoni o la convivència marital del cònjuge beneficiari a l’habitatge l’ús del qual es va cedir
La mort del cònjuge beneficiari
El venciment del termini atorgat a la pròrroga
De comú acord entre els cònjuges o per renúncia del beneficiari del dret d’ús

❻ Obligacions per raó de l’ús de l’habitatge.

El beneficiari de l’ús té una sèrie d’obligacions que es recullen a l’art. 233-23 del CCCat.

Segons la llei, les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, el que inclou els subministraments i les despeses de comunitat ordinàries, i els tributs i les taxes de meritació anual (com l’IBI o la taxa d’escombraries) són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús.

No obstant, cal tenir en compte que el CCCat. no modifica la Llei d’Hisendes Locals que considera subjectes passius de l’IBI als propietaris. Per tant, de cara a l’administració, si tots dos cònjuges són copropietaris, tots dos responen del pagament de l’impost, independentment que desprès es puguin reclamar entre ells l’import de l’IBI.

Pel que fa a les despeses d’adquisició de l’habitatge o millora com pot ser el préstec hipotecari, o les assegurances del mateix, s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució. És a dir, si els cònjuges van adquirir el domicili familiar mitjançant un crèdit hipotecari, i en aquest préstec hi consten tots dos com a deutors, seguirà sent obligació de tots dos el pagament.

❼ Altres qüestions a tenir en compte.

L’atribució de l’ús es realitza respecte del domicili familiar, independentment de la seva titularitat. Tot i que l’habitatge familiar sigui propietat exclusiva d’un dels cònjuges, se’n pot atribuir l’ús a l’altre.
Si l’habitatge familiar és propietat única del cònjuge no beneficiari o és propietat de tots dos, la cessió de l’ús es ponderarà com a contribució en espècie de la pensió d’aliments dels fills o de la pensió compensatòria fixada a favor de l’altre cònjuge.
En el cas que el domicili familiar no sigui de cap dels cònjuges, sinó que és propietat d’un familiar d’un d’ells que els ha permès l’ús de manera gratuïta i sense contracte, té preferència el dret de propietat per sobre del possible dret d’ús. Els propietaris de l’habitatge poden instar un procediment de desnonament en precari i demanar la restitució de la finca. És a dir, els propietaris de l’habitatge, són tercers aliens a la ruptura matrimonial i, per tant, no queden vinculats per l’acord al que haguessin pogut arribar les parts sobre el dret de l’ús.

Si necessita un advocat especialista en dret de família, no dubti en posar-se en contacte amb nosaltres.

0

PENSIÓ DE VIUDETAT EN CAS DE SEPARACIÓ O DIVORCI

By Laura Aregay|2022-03-19T10:47:54+00:00març 19, 2022|Actualitat Jurídica|

El dret a la pensió de viudetat no s’extingeix amb la separació o el divorci. Si es compleixen determinats requisits, els ex cònjuges poden ser també beneficiaris de la pensió de viudetat.

Requisits que ha de complir la persona difunta:

La persona difunta havia d’estar afiliada a la Seguretat Social i acreditar que ha cotitzat.
En cas d’haver mort per malaltia, ha d’acreditar 500 dies cotitzats durant els 5 anys anteriors a la defunció.
En el cas que la mort sigui per un accident, no serà necessari un període de cotització.
En el cas que el mort no estigues en situació d’alta o assimilada a la Seguretat Social, haurà d’acreditar com a mínim 15 anys cotitzats.

Requisits que ha de complir l’ex cònjuge que opti a cobrar una pensió de viudetat:

Que la defunció es produeixi al menys amb dos anys de diferència respecte al matrimoni o que es puguin acreditar més de dos anys de convivència.
Que no s’hagi tornat a casar o tenir parella de fet.
Que tingui reconegut al seu favor el dret a una pensió compensatòria, que queda extingida amb la mort.

Si la pensió compensatòria era inferior a la de la viudetat que li correspon al supervivent, es redueix la pensió de viudetat.

Si l’ex cònjuge va rebre la pensió compensatòria en un únic pagament, no tindrà dret a pensió de viudetat.

Es pot optar a la pensió de viudetat si no es té reconeguda una pensió compensatòria?

En el caso que la persona supervivent no tingui reconeguda una pensió compensatòria, podrà rebre la pensió de viudetat si acredita que era víctima de violència de gènere en el moment de la separació o el divorci.

Es pot demostrar amb una sentència ferma, amb una ordre de protecció dictada al seu favor o amb un informe del Ministeri Fiscal que indiqui l’existència d’indicis de violència de gènere.

Què passa si hi ha més d’un beneficiari de la pensió de viudetat?

Si la persona difunta ha tingut varis matrimonis o parelles de fet, poden ser beneficiaris de la pensió de viudetat:

El cònjuge o parella de fet en el moment de la mort.
El cònjuge o ex parella de fet dels que el difunt s’hagués separat o divorciat, sempre i quan compleixi amb algun dels requisits que s’han mencionat anteriorment.

En el cas que existeixin varis beneficiaris de la pensió de viudetat no es genera una pensió per a cada un, sinó que la pensió a percebre es reparteix en funció del temps que hagin durat els seus matrimonis o el seu temps de convivència. En tot cas, es garantirà el 40% a favor del cònjuge o parella de fet en el moment de la mort del causant.

Si creu que es pot trobar en alguna d’aquestes situacions i no té reconeguda la pensió de viudetat, no dubti en contactar amb el nostre despatx i estarem encantats d’atendre’l i defensar els seus interessos.

0

LLEI DE SEGONA OPORTUNITAT: QUÈ ÉS, REQUISITS I FASES

By Laura Aregay|2021-12-29T19:57:41+00:00desembre 29, 2021|Actualitat Jurídica|

¿Què és la Llei de Segona Oportunitat?

El Reial Decret 1/2015, de mecanisme de Segona Oportunitat, reducció de càrregues financeres i altres mesures d’ordre social es tracta d’una llei que protegeix als deutors persones físiques, ja siguin particulars o autònoms.

L’objectiu de la Llei de Segona Oportunitat és que aquelles persones que hagin passat per una situació econòmica greu i es trobin en estat de sobre endeutament i d’insolvència tinguin la possibilitat de cancel·lar els seus deutes, de tornar a començar sense haver d’arrossegar-les indefinidament. En definitiva, que tinguin una segona oportunitat.

¿Quins requisits han de concórrer per accedir a la Llei de Segona Oportunitat?

Els requisits per accedir a la Llei de Segona Oportunitat són els següents:

– Situació d’insolvència actual o imminent

– La quantia dels deutes no pot ser superior als 5 milions d’euros

– Actuar de bona fe. S’entén que el deutor ha actuat de bona fe quan el sobre endeutament no ha sigut voluntari i ha intentat prèviament acords extrajudicials amb els creditors

– No haver acudit al mecanisme de Segona Oportunitat en els 10 anys anteriors a la sol·licitud

– No haver sigut condemnat per delictes econòmics (estafa, aixecament de béns, etc.) o de falsedat documental en els deu anys previs a la presentació

¿Quines són les fases del procés?

Las fases del procediment són:

❶ Acord extrajudicial de pagaments.

El deutor inicia una negociació amb els creditors per intentar pactar amb ells el pagament dels deutes segons la seva capacitat de pagament.

La negociació s’inicia amb la presentació de la proposta de pagament davant del Notari juntament amb tota la documentació relativa als béns, deutes i ingressos. El Notari designarà a un mediador concursal, que és qui traslladarà la proposta de pagament als creditors.

Si els creditors accepten el pla de pagament, la negociació finalitzarà amb èxit, amb una Acta d’acord de pagament i el seu compliment.

Si no s’aconsegueix un acord amb els creditors, s’inicia la via judicial.

❷ Concurso de creditors.

És la fase judicial. Des de l’inici del procediment es suspenen els embargaments.

❸ Fase de liquidació.

Es liquida tot el patrimoni del deutor (si existeix), a excepció dels béns necessaris com, per exemple, l’habitatge habitual, i amb tot el que s’obté de la venta dels béns es paguen els deutes.

❹ Sol·licitud de l’exoneració dels deutes.

Si no existeix patrimoni, o de la venta dels béns resulta una quantitat insuficient per pagar als creditors, el deutor sol·licita al Jutge que tramita el concurs de creditors que li perdoni o exoneri els deutes restants.

La participació d’un advocat especialitzat és fonamental per la tramitació del procediment. Si la teva situació és similar, podem assessorar-te i guiar-te durant tot el procés.

Pots contactar aquí per fer un estudi de la teva situació.

0

SÓC RESPONSABLE DE LES LESIONS I DANYS PROVOCATS PER LA MEVA MASCOTA? RESPONSABILITAT CIVIL DELS PROPIETARIS

By Laura Aregay|2021-12-04T12:38:22+00:00desembre 4, 2021|Actualitat Jurídica|

La tinença d’animals a casa, ja siguin animals de companyia o gossos potencialment perillosos, impliquen una gran responsabilitat per part del propietari.

En aquest article exposarem els aspectes bàsics de la responsabilitat civil dels propietaris derivada dels actes comesos per gossos, o en general, per altres animals. Què passa si el teu gos provoca un accident, causa lesions o destrosses?

La responsabilitat civil dels propietaris d’animals queda recollida a Espanya a l’art. 1.905 del Codi Civil:

“El posseïdor d’un animal, o qui se’n serveix, és responsable dels perjudicis que causi, encara que se li escapi o extraviï. Només cessa aquesta responsabilitat en cas que el dany provingui de força major o de culpa del qui l’hagi sofert.”

En el mateix sentit, a Catalunya, l’art. 12 del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel que s’aprova el Text Refós de la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya estableix el següent:

“La persona posseïdora d’un animal, sens perjudici de la responsabilitat subsidiària de la persona propietària, és responsable dels danys, els perjudicis i les molèsties que ocasioni a les persones, a altres animals, a les coses, a les vies i espais públics i al medi natural en general, d’acord amb el que estableix la legislació civil aplicable.”

Tal i com assenyalen el Codi Civil i el Decret Legislatiu, que parlen d’animals en general (gos, gat, cavall, etc.), no cal ser el propietari, és suficient amb ser el posseïdor de l’animal per respondre pel que hagi fet. El propietari o posseïdor de qualsevol animal domèstic respon civilment dels danys i perjudicis que aquest hagi provocat, ja sigui per lesions ocasionades o per danys materials. Aquesta responsabilitat té els seus efectes fins i tot si l’animal s’hagués escapat o estigués extraviat, amb algunes excepcions recollides per la llei.

La responsabilitat només s’evitarà en cas de força major o culpa de qui pateixi l’atac de l’animal. Per exemple, el propietari no seria responsable si l’animal s’escapa perquè s’ha produït una catàstrofe (terratrèmol, incendi, etc.) o si la culpa del dany causat és de la víctima com a conseqüència de qualsevol tipus d’incitació, provocació o agressió a l’animal.

Correspon al propietari o posseïdor de l’animal demostrar la culpa de la víctima. De no acreditar-se, no es podrà aplicar aquesta exclusió de responsabilitat.

A continuació, ens centrarem en els supòsits més típics de responsabilitat:

Lesions produïdes per creuaments d’animals a la via pública que causen accidents de tràfic.

En ocasions els gossos, i els animals en general, poden provocar accidents de tràfic al irrompre en una via pública.

En aquests casos, la víctima podrà reclamar al propietari o posseïdor de l’animal les indemnitzacions per les lesions, seqüeles, etc. I els danys del vehicle implicat en l’accident.

Lesions produïdes per mossegades de gossos en front a persones o en front a altres animals.

En aquests casos, la víctima podrà reclamar al propietari o posseïdor de l’animal una indemnització per les lesions patides, els dies de baixa, les seqüeles, les despeses mèdiques derivades de l’atac (medicaments, despeses per dany psicològic, veterinari, etc.)

En cas de tenir algun dubte o haver patit algun accident derivat d’un atac de gos, o la seva mascota ha agredit a un altre animal, o a alguna persona, o ha causat danys materials, contacti aquí i obtindrà l’ajuda que necessita.

0

RÈGIM DE VISITES ENTRE AVIS I NÉTS

By Laura Aregay|2021-09-26T16:27:17+00:00setembre 26, 2021|Actualitat Jurídica|

No és infreqüent que els avis perdin el contacte amb els seus néts i hagin de recórrer a la justícia per poder-los veure interposant una demanda per aconseguir que se’ls reconegui un règim de visites.

Aquesta situació es pot donar per diferents motius, per exemple, degut a la mort d’un fill o una filla, els avis i el progenitor supervivent no tenen una bona relació, quan es produeix una crisi de parella o matrimonial i el règim de visites que té el progenitor no custodi no és suficient per mantenir la relació entre els avis i els néts, o bé quan hi ha una mala relació entre pares i fills que suposa una ruptura de les relacions entre avis i néts, etc.

En tots aquests casos, tant el Codi Civil estatal com el Codi Civil de Catalunya reconeixen el dret dels avis a tenir un règim de visites, fins i tot en contra de la voluntat dels progenitors, per tal de protegir la relació familiar.

En aquest sentit, l’art. 160.2 del Codi Civil estatal recull el següent:

“No es podran impedir sense justa causa les relacions personals del menor amb els seus germans, avis i altres parents i familiars”

I l’art. 236-4.2 del Codi Civil de Catalunya:

“Els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, germans i altres persones pròximes, i tots aquests tenen també el dret de relacionar-se amb els fills. Els progenitors han de facilitar aquestes relacions i només les poden impedir si existeix una justa causa.”

Per tant, només es podrà impedir la relació entre avis i nets si existeix una justa causa, que haurà de ser al·legada pels progenitors davant del jutjat, i el jutge haurà de valorar si és motiu suficient per negar o no aquesta relació. Per exemple, un motiu pel qual es podria denegar el règim de visites és si la relació amb els avis perjudiqués la salut física i mental dels menors.

El règim de visites es determinarà d’acord a les circumstàncies personals de les parts. Alguns criteris que pot valorar el jutge són:

L’edat del menor (no pot ser el mateix règim de visites per un menor d’un any que, per exemple, un de 14)
La relació dels néts amb els seus avis abans de la privació de relacions
Si els néts han pernoctat fora de casa o no
Si els pares estan separats o divorciats, es tindrà en compte el règim de visites del progenitor no custodi

D’aquesta manera, ens podem trobar diferents règims de visites:

Un cap de setmana al mes i algun dia durant les vacances de Nadal, Setmana Santa y estiu
Un cap de setmana al mes i alguna visita entre setmana
Només unes hores, un cop a la setmana, cada quinze dies o al mes

També es pot adoptar un règim progressiu, és a dir, es comença amb contactes de curta durada i es va ampliant conforme es consolida la relació.

0

DIFERÈNCIES ENTRE L’HERÈNCIA I EL LLEGAT

By Laura Aregay|2021-08-11T15:34:12+00:00agost 11, 2021|Actualitat Jurídica|

En primer lloc, veurem la definició de cada figura:

HERÈNCIA: És una successió universal, és a dir, amb l’herència s’accedeix a tot el patrimoni del difunt. L’hereu succeeix al difunt tant en la titularitat dels seus bens i drets, com en els deutes i obligacions.

LLEGAT: És una successió particular, és a dir, el difunt deixa un bé o un dret concret a una o varies persones concretes (un pis, un cotxe, una joia, etc.)

Si bé el difunt pot llegar els seus béns lliurement, existeixen alguns límits: els llegats han de respectar el límit de la llegítima, no poden perjudicar els drets dels legitimaris. Tractarem sobre la legítima en un altre article.

Les persones que reben un llegat s’anomenen legataris.

A continuació veurem les principals diferències entre l’herència i el llegat:

❶ En una herència, els hereus són successors universals del causant, és a dir, succeeixen al difunt en tots els seus bens i deutes, mentre que en un llegat el legatari és un successor a títol particular, únicament rep bens concrets.

❷ Els hereus responen dels deutes i les obligacions del difunt amb els bens de l’herència, i en cas de no acceptar l’herència a benefici d’inventari, amb el seu patrimoni particular.

És a dir, els hereus poden alliberar-se dels deutes amb l’acceptació de l’herència a benefici d’inventari. D’aquesta manera, es liquiden primerament els deutes i després es reparteixen els bens, sense que l’hereu comprometi el seu patrimoni particular.

Els legataris, en canvi, no responen dels deutes de l’herència, tret en els casos en els que se’ls atribueixi una obligació concreta (per exemple, si s’entrega com a llegat un pis afectat amb una càrrega hipotecaria, el legatari respondrà d’aquesta càrrega concreta).

❸ Els hereus poden ser designats pel propi difunt mitjançant les seves últimes voluntats (successió testada, quan hi ha testament), i en cas de no existir testament, poden ser designats per la llei (successió intestada, quan la persona mor sense haver atorgat testament i és la llei qui determina els hereus).

En canvi, els llegats només es poden fer per expressa voluntat del difunt mitjançant testament. No hi ha llegats en la successió intestada.

És a dir, l’hereu és cridat a heretar per voluntat de la persona difunta o per llei, mentre que el legatari només pot ser cridat per voluntat de la persona difunta, per testament.

❹ Els hereus han d’acceptar l’herència per adquirir els bens hereditaris, i són els encarregats d’entregar els bens llegats als legataris, excepte que el difunt indiqui en el testament que el legatari pot adquirir el llegat per si mateix.

En canvi, els legataris adquireixen els bens llegats sense necessitat d’acceptar-lo prèviament.

❺ L’hereu no pot renunciar parcialment a una herència, és a dir, o renuncia a accepta l’herència en la seva totalitat.

En canvi, un legatari pot escollir quins bens accepta i quins no.

Si necessita més informació sobre les herències i els llegat, no dubti en contactar amb mi aquí.

0

ELS VICIS OCULTS EN LA COMPRA DE VEHICLES DE SEGONA MÀ A CATALUNYA. NO CONFORMITAT AMB EL CONTRACTE.

By Laura Aregay|2021-06-13T10:01:10+00:00juny 13, 2021|Actualitat Jurídica|

En aquest article tractem un tema força comú: Què hem de fer quan pensem que hem comprat un vehicle de segona mà en perfectes condicions i, al poc temps, presenta problemes o té defectes que, d’haver-los conegut abans, no l’haguéssim comprat.

Des de gener de 2018, a Catalunya s’ha adoptat la terminologia europea de la no conformitat per regular els vicis ocults o els incompliments contractuals. Existeixen grans diferències entre la normativa específica del Codi Civil de Catalunya i la normativa estatal.

Segons la regulació legal catalana, podrem reclamar al venedor quan el vehicle no sigui conforme al contracte. Es considera que existeix una falta de conformitat quan el vehicle entregat no es correspon amb les característiques establertes prèviament al contracte, no compleixi amb les qualitats descrites pel venedor o no coincideixi amb les propietats que es sobreentenen en un producte similar.

Obligacions del venedor:

El Codi Civil de Catalunya ha introduït noves obligacions pel venedor (art. 621-9 del CCCat.):

– Entregar, en el temps, lloc i forma que determina el contracte, el vehicle, els seus accessoris i els documents relacionats, si existeixen.

– Garantir que el vehicle és conforme al contracte. Aquest concepte substitueix el que es coneix com a vicis ocults, i que encara es manté en la normativa estatal.

– Transmetre la titularitat del vehicle i dels seus accessoris.

A més, el venedor té l’obligació de facilitar la informació rellevant sobre les característiques del vehicle i actuar conforme a la bona fe.

Quan serà responsable el venedor per la no conformitat?

Els criteris per determinar si el vehicle no és conforme al contracte són:

– Si el vehicle no coincideix amb la descripció feta pel venedor i no té les qualitats presentades al comprador.

– Si no és apte per desenvolupar l’ús habitual al que es destinen els vehicles del mateix tipus.

– Si no és apte per a qualsevol us especial que el venedor hagi manifestat al comprador.

– Si no té les qualitats i prestacions pròpies d’un vehicle del mateix tipus.

El venedor no serà responsable d’aquells defectes sobre els que ja va informar al comprador abans de la compravenda, o si el comprador els hagués pogut conèixer per la seva professió o ofici, per exemple, si fos mecànic.

Què pot fer el comprador?

El comprador disposa de 2 anys des de l’entrega del vehicle per posar de manifest la falta de conformitat, excepte que hagi firmat document on alliberi al venedor de tota responsabilitat sobre possibles defectes ocults que puguin aparèixer amb posterioritat a la venda.

Des del moment en què es posa de manifest la no conformitat (és a dir, es posa de manifest l’existència del que tradicionalment s’ha denominat vicis ocults), el comprador disposa de 3 anys per exercir les accions corresponents.

Per tant, existeix un termini de 2 anys per a detectar l’existència d’algun defecte i comunicar-lo al venedor, i existeix un termini de 3 anys per presentar la demanda.

Amb la normativa estatal el termini per reclamar és de 6 mesos des que es realitza la compra del vehicle.

En cas de no conformitat, d’acord amb l’art. 621-37 del CCCat., com a compradors podem:

– Exigir el compliment d’acord amb el contracte, és a dir, la reparació o substitució del vehicle.

– Suspendre el pagament del preu.

– Resoldre el contracte, amb la devolució de les quantitats pagades.

– Reduir el preu.

– Reclamar indemnització per danys i perjudici.

Altres supòsits:

Aquest article l’hem redactat en base a la venta de vehicles de segona mà entre particulars, que és el supòsit més habitual, però el que hem explicat també és aplicable a qualsevol compravenda, és a dir, per venda d’habitatges o coses (electrodomèstics, màquines, etc.).

Pel que fa a la compravenda d’habitatges, els supòsits de no conformitat poden ser aquells en els que la finca presenta aluminosi, humitats no visibles, bigues carbonatades o altres patologies estructurals.

Si es troba en qualsevol de les situacions plantejades, el més recomanable és que contacti amb un advocat perquè l’assessori degudament. Si vol comptar amb la meva ajuda, pot contactar amb mi aquí.

0

About Laura Aregay